La Farga Catalana

La farga catalana era un tipus de forja, l'establiment on es produïa ferro pel procediment de reducció del mineral conegut com a «procediment català». La farga catalana estava formada per diverses parts. En primer lloc tenia un forn, on s'hi cremava carbó vegetal o troncs, que podia arribar a uns 1000 graus centígrads Des dels segles XI al XIX es desenvoluparen les fargues, instal·lacions les quals fabricaven ferro i acer de baix contingut de carboni i excel·lent qualitat. Aquest procediment és conegut amb el nom de "procediment de la farga catalana" ja que es desenvolupà a ambdós vessants del Pirineu. Les fargues produïen per tot el mercat nacional i a més exportaren a diferents països una sèrie d'eines, claus, armes, reixes,...

Elements de la farga

Els elements constitutius d'una farga catalana no es poden descriure exactament per què aquests dependràn de les condicions del lloc on era situada, els mitjans econòmics del propietari,... Però sempre, a totes, hi havia un forn amb la respectiva trompa d'aigua i un o dos martinets.

· El forn era l'element més important del procediment. Tenia forma de tronc de piràmide invertit, amb tres parets planes i una convexa destinada en facilitar l'extracció del producte final. L'alçaria del forn solia ésser de 0.8 m i les dimensions del fons del gresol solien ésser d'uns 0.5 x 0.6 m. El gran secret de la construcció d'un forn residia en la distància de la tovera al fons del forn que solia ser ésser d'uns 25 cm (llevat de la inclinació de la tovera).

· La trompa era un enginyós sistema d'insuflar aire al forn. Amb la tromap sóbté un corrent d'aire que aprofita l'efecte Venturi, produït per un raig d'aigua del dipòsit que entra per un tub estrangulat. Com que el cabal ha d'ésser igual al llarg del tub, a l'espirall la velocitat de l'aigua, segons la llei de Bernouilli, ha d'ésser superior, la qual cosa crea una depressió que xucla l'aire fora del tub.

· El martinet és un mall mogut per una roda hidràulica. Una reclosa desvia l'aigua cap a un canal que acaba en un salt, sota el qual hi ha una roda hidràulica d'àleps de fusta plana. El fusell de la roda anomenat calaibre, transmet el moviment circular a una corona de ferro molt ferma anomenada bóta, que té quatre lleves que reben el nom depalmes. El mall és un martell gegantí (d'uns 500 quilos), el mànec del qual és un tronc d'arbre i actua com una palanca de primer grau.


El funcionament de la farga

Al forn de la farga, l'operació començava cobrint-ne el terra amb carbó. Després s'encenia i es col·locava una planxa de ferro al mig del forn, en posició vertical. Quan el carbó era encès, hom hi tirava, verticalment, una capa de carbó i una altra de mena i es recobria de carbó humit, petit, i d'escòries, de manera que la superfície prengués una forma lleugerament arrodonida, per tal que oferís al foc una superície corba, afí de concentrari la flama. Aleshores s'insuflava aire per la tovera i, al cap d'una hora i mitja de funcionament, s'aconseguia la màxima escalfor, que mai no arribava a la temperatura de fusió del ferro. Abans, havia estat retirada la planxa.
Durant tres o quatre hores hom hi anava afegint carbó i mena concentrada o mineral i, alhora, de tant en tant s'eliminaven les escòries líquides pel lleteirol. Si, en soldificar-se, hom dien que eren molt riques de ferro (molt pesants), es considerava que eren cagaferro i eren tornades a fondre. L'operació acabava quan, al fons del gresol, s'hi formava una bola irregular d'uns cent quilos de pes de ferro anomenada masser, que era massa porosa de ferro amb inclusions d'escòria.
En aquest moment començava l'operació més espectacular i crítica de la farga: treure el masser del forn i col·locar-lo sota el mall. Espectacular, perquè no era gens fàcil de dur cent quilos de ferro calent uns quants metres enllà. Tots hi havien d'ajudar.
El paper del mall era triple: eliminar escòries, compactar el masser porós i donar-li una forma allargada. Els cops de mall eren donats quant el masser encara era calent. Les fargues solien tenir dos malls en funcionament: el de compactar el masser i el de conformar el ferro i l'acer dolç (de baix contingut de carboni).
Sembla que quant convenia d'obtenir un ferro acerat (amb carboni) l'operació durava més i els operaris tenien cura que, en eliminar les escòries, la massa de ferro no es posés en contacte amb l’atmosfera sinó sempre amb el carbó. La zona de carburació més fàcil era el fons del forn, on era més alt el contingut de carboni i major la temperatura.

La desaparició de la farga

Amb el desenvolupament modern dels forns alts l'activitat de les fargues perdé vigència i a les darreries del segle XIX pràcticament havia desaparegut. Sens dubte que la causa més important de la ruïna de la farga fou l'aparició de l'alt forn, qual utilitza carbó de coc en lloc del carbó vegetal emprat per les fargues.